L'olivar de les 100 escales




En aquesta ruta descobrirem l’art de treballar la pedra seca en un antic olivar abandonat.
Sortim de Roses direcció cala Jonculs, i deixarem el cotxe al revolt que hi ha abans de creuar el pont de la riera de Jonculs.
Comencem la caminada, travessem el rec de les Cardines i anem remuntant la riera de Jónculs; no és un itinerari senyalitzat ni un camí molt fressat, anem seguint els corriols que fan les vaques per pasturar.
Arribem al solà de la Cardina i també aprop de l’indret anomenat la Socarrada, on trobem un roc amb l’aparença d’una fita, amb una creu i una M gravada, amb poca estona passem per la barraca d’en Nofre, construcció bastant moderna que ha perdut el teulat. Seguim per una oblidada carrerada, bruta de vegetació, que ens porta a una esplanada, al costat tenim el rec de la dona morta, el travessem, ens crida l’atenció en el detall de com està construïda la feixa al costat del rec, en rastell, les pedres són col·locades l’una al costat de l’altre de cantell, no horitzontal, com es posen els plats per escórrer, per evitar l’erosió per la crescuda de les aigües del rec.
El camí fa una bona pujada, envoltats d’estepa blanca guanyem alçada, ja veiem l’olivar on ens dirigim, la construcció de les seves feixes destaca per sobre de les finques veïnes, ara cal estar atent al descens i no improvisar un camí camp a través per la vegetació baixa, ja que ens podem trobar d’alt d’un rocam i no poder baixar.
Travessem el rec de la Dona Morta i comencem a pujar les terrasses de l’olivar per les seves escales. Cal mencionar, que l’olivar el vàrem la colla excursionista de Roses com el de les 100 escales, però no és el topònim correcte de l’indret, l’olivar d’en Manel Regencós pot ser el seu nom, encara que tampoc és segur.
La situació de l’olivar, un terreny amb molta pendent, no va desmoralitzar l’enginy i la tenacitat del seu propietari, totes les seves feixes fetes pedra a pedra, sense cap més plànol que el que anaven improvisant les seves mans va crear una obra faraònica, passejar-se per aquest indret es nota encara la passió amb que es van posar totes aquestes pedres, un patrimoni rosinc que ha arribat als nostres dies prou conservat, tot i l’efecte de l’erosió i dels senglars que trenquen alguna feixa.
L’olivar també disposa de vàries barraques de pedra, enllosades i amb un banc, de mida considerable, en una hi entrem tot el grup, alguns fins i tot i poden estar drets a dins, també hi ha bancs integrats a dins de les feixes més altes, per protegir del sol i el fred. Les escales de la banda dreta de l’olivar, són internes, integrades dins la pròpia feixa, en canvi, a la banda esquerra, són lloses planeres que sobresurten de la feixa. Les oliveres que encara sobreviuen són recuperables, però trobar gent que vingués a treballar-les ja es més complicat, algunes terrasses no arriben als dos metres d’amplada.
Deixem l’olivar i fem una mica de pujada arribant a una esplanada on tenim la vista dels radars de Pení, per anar fins al mas Sa Roca on esmorzem.
El mas Sa Roca, pocs topònims conservem amb article salat en el terme de Roses, és una construcció protegida per la tramuntana per una gran roca, la cova que forma la roca va ser aprofitada per encabir-hi el mas, avui en estat ruïnós, no trigaran a caure els seus murs.
Deixem la pau i tranquil·litat de l’indret per seguir la ruta, el nostre camí fa baixada, veiem el mas Patiràs, sense teulada i els murs que aviat seran un munt de pedres, a poca estona arribem al mas d’en Figa, molt enrunat amb la peculiaritat de la seva torre de defensa, construïda per suportar els atacs pirates.
Anem al corral d’en Figa, separat uns 100 metres del mas, aquesta construcció es feta a sobre de les restes d’una edificació altmedieval més antiga, com es veu en la forma de col·locar les pedres, en forma d’espiga (opus spicatum). La font del mas té la seva barraca de pedra i l’abeurador picat a la roca.
La ruta continua seguint el rec d’en Tisé, aquest s’uneix amb el rec d’en Patiràs i més endavant a la riera de Jonculs.
Deixem el curs del rec i remuntem camp a través, per corriols i per sobre les feixes abandonades, arribant als Corralets, l’olivar de la Valentina Sabana i ja des d’aquí refem el mateix camí de l’anada, arribant als cotxes.

Toni Blanch

El camí de ronda de Roses


DE L’ALMADRAVA A CADAQUÉS

Conegueu el litoral del mar d’Avall del Cap de Creus en aquesta ruta.
Comencem des de la platja de L’Almadrava de Roses , el camí de ronda fins arribar aquí està molt “formigonat” i ens interessa la part més feréstega.
El nom de la platja de l’Almadrava ens recorda que en aquest paratge es pescava la tonyina en la seva època d’emigració, no es d’estranyar que el nom es repeteixi a més d’una platja del litoral.
El sender mediterrani o GR 92 ens acosta amb un quart d’hora a punta Falconera, no la voltem i fem drecera, passem prop de la cala del Lladó i després d’una pujada el camí ens premia amb vistes al cap Norfeu.
Amb poc menys de mitja hora des de Falconera i amb uns descens molt pronunciat arribem a l’esplèndida cala Murtra, la platja nudista de Roses. El nom de l’indret fa referència a l’arbust aromàtic de flors blanques, les branques del qual aprofitaven els pescadors per fer gambines.
Continuem de pujada i amb deu minuts arribem a cala Rostella. El seu nom descriu la vall tal com és, un terreny amb molta pendent, d’interès, hi ha un antic forn de calç, convertit amb abocador dels qui no volen pujar les deixalles del dia de platja.
La ruta segueix amb vistes a la badia de Montjoi, amb menys de vint minuts arribem a la següent platja, la platja del Calís. El nom deriva de la pedra de calç, que s’extreia per morter i utilitzat en la construcció.
El camí segueix al costat de la tanca d’una casa d’estiueig i continua pel costat del fam´s restaurant del Bulli. Arribem a cala Montjoi, on fem una aturada per hidratar-nos.
Arribem al final de la platja i pugem uns esglaons i sortim a la pista que va fins a Jónculs, és un tram on els senderistes no tenen més opció que compartir l’espai amb els cotxes, seguim les marques blanques i vermelles del GR, deixem la pista i tornem a resseguir el litoral que és el que ens interessa, amb vint minuts arribem a la platja de Calitjàs, el nom prové de les boirines que s’hi formen, continuem, són prop de les deu i ja ens cal utilitzar les llanternes, el camí és elevat i veiem les platgetes d’en Gandalla a la nostra dreta.
Arribem a cala Pelosa, amb el restaurant ben animat a l’estiu, el nom fa referència a les algues que diposita sobre la platja i barrejada amb la sorra l’hi dona l’aparença de peluda.
La creuem, passem pel costat de la garita de vigilància de l’antic camp de presoners, guanyem alçada i des de l’espadat veiem la platgeta de cala d’Oques i més endavant els esglaons picats a la roca ,utilitzats antigament per embarcar el raïm quan tota aquesta terra es treballava, que portarien a la cala del Pi.
El camí fa una forta pujada veiem la platja de la Llumenera, utilitzada antigament per la pesca nocturna de l’encesa.
A la pujada trobem uns troncs clavats en forma d’esglaó per evitar que el camí s’erosioni, i superar-los ens esgota, per fi arribem a la cruïlla de pistes del cap Norfeu amb la de cala Jónculs, deixem la pista i seguim el corriol que ens durà a cala Jonculs, no confondre amb el que baixa fins la platja del Canadell.
Amb quinze minuts arribem a cala Jonculs, la seva riera desemboca a l’altre extrem de la cala i antigament es quedava molta aigua embassada ,afavorint el creixement dels joncs , plantes mig aquàtiques que donen el seu nom a la cala.
Continuem la ruta per la pista, girem a la dreta per seguir de pujada una pista tancada amb una cadena, al costat d’una casa, ja estem en terme de Cadaqués, deixem la pista per seguir una carrerada, antic camí ramader, les pedres col·locades en alguns trams són tan grans que les haurien posat entre tres o quatre homes.
Arribem al pla de Figura amb poc més de mitja hora, fi de la pujada, és una cruïlla de pistes i seguim la de la dreta. La pista és ample i sense desnivells ni ombres però ens permet anar més ràpids, veiem amunt l’ermita de Sant Sebastià i avall les primeres cases de Cadaqués. A mig camí es troba el mas d’en Baltre, tot reformat amb el respecte a la construcció original..
Continuem per la pista i sempre seguin les marques de GR passem per dreceres o carrerades que fan baixada i amb vint minuts arribem a Cadaqués.
Podem fer la tornada a Roses per terra amb l’autocar de línea o a l’estiu per mar amb el creuer turístic.

Text: Toni Blanch

La Garriga (18/5/08)

Iniciem l’itinerari des de la plaça de l’església, ens dirigim a la porta de mar de la Ciutadella i seguint tot recte passem per la zona de “rentacotxes” l’Elefant Blau.
Seguim els senyals de la ruta cicloturística o el GR 92 que ens portaran a la zona d’apartaments del Cortijo, l’Esteve Palou ens comenta que aquest camí que fem es deia el “camí vell” i arribava fins a Peralada, era el camí antic abans de l’actual comarcal 260. Una pedra de cap de terme ens indica que entrem en terres de Palau, a pocs metres trobem una cruïlla, girem a la dreta abandonant la via verda, trobem la Bassa del Camí Ral, on s’enlaira un ànec molest per la nostra visita, a uns centenars de metres arribem a la Bassa Saloma, són reserves d’aigua dolça per molts animals com senglars, ànecs ...
Voltem la bassa i continuem cap a la Garriga, els tobogans de l’Aquabrava són la referència, passem per camps de conreu i arribem a pista asfaltada, uns horts que deixem a mà dreta i a l’arribar a una finca amb una placa numerada com a polígon 11 num. 04, girem a la dreta seguint un corriol que ens porta al puig de la Garriga, un petit turó de poc més de 30 metres d’alçada sobre el nivell del mar, que actualment serveix per a que els tobogans del parc aquàtic tinguin el desnivell necessari per a la diversió a que han sigut destinats, però que en temps passats va ser un lloc estratègic amb domini sobre la plana de ponent de la Ciutadella, situació aprofitada pels qui l’atacaven, aquí està emplaçat les restes del castell de la Garriga, del segle XIII, també trobem fortificacions més modernes, trinxeres, un parell de búnkers i una barbacana.
Del castell de la Garriga només queden deu fragments de pedra i argamassa, alguns col•locats tapant la boca d’un pou i la base d’alguns dels seus murs.
Caldria un cartell explicatiu per dignificar l’indret de tot aquest patrimoni.
També trobem en aquest indret les restes de les parets del mas de la Garriga.
Reculem pel mateix camí, cap a la pista asfaltada i des d’allà ens fiquem dins la riera de Querabs i remuntem el seu curs, passem pel costat de la zona industrial i la Zodiac, creuem la carretera de Palau per sota el pont, seguim la pista que es converteix en corriol paral•lel a la riera, arribem a una cruïlla de pistes, seguim la de la dreta, que ens duria a la urbanització Mas Buscà, però seguim un trobem un trencant a l’esquerra i remuntem carrerada amunt entre olivars.
Quan arribem a la última finca treballada, el camí és més abandonat i les males herbes converteixen l’ample carrerada en un corriol.
Arribem al mas Mallol, alçada 122m., era una casa composta d’una planta baixa i pis, avui es troba en estat de ruïna, al mapa nou de l’editorial Alpina del Cap de Creus figura com a mas Fumats i comentem l’errada. Seguim el corriol, tornem a creuar la riera de Querabs i el camí s’ajunta amb el camí antic de Palau a Selva de Mar, a poca distancia trobem el mas Iriarte, també anomenat Querabs o Jufós. El primer propietari, Joan d’Iriarte (documentació de 1816) fou capità del Reial Cos d’Artilleria.
Seguim el camí, trobem trams empedrats, el dia ens permet gaudir de una bona panoràmica de la badía.
El camí acaba al carrer Almeria de la urbanització Mas Fumats, la creuem seguint el carrer Catalunya i després el carrer Eivissa fins al final, és un carrer sense sortida però pels excursionistes hi ha un camí al costa d’un garatge que s’ajunta amb el camí que puja al Puig Saquera, nosaltres anem de baixada fins a la cruïlla de la carretera de Roses a Cadaqués, passem pel costat de mas Palou, creuem el pont de la riera de la Trencada i fem una petita pujada per passar pel costat del mas Puigmirat o can Panyanyo, seguim la pista que ens acosta a la zona esportiva de la Vinyasa, donant per acabada l’excursió.

Toni Blanch.

ITINERARI DELS OLIVASSOS, MASOS I CARRERADES DE ROSES (12/10/08)

Aquesta excursió es va celebrar el dia del Pilar, amb la participació d’una vintena de socis i amics de Cabirols.
El punt de sortida era l’estació de la SARFA i d’allà seguim el carrer Raval dels Grecs, el Paral•lel Aristòtil, el Mimosa i l’Aristòtil que ja es transitable amb el trasllat de l’escola Montserrat Vaireda, a final d’aquest carrer trobem l’inici de la primera carrerada al costat d’uns olivars ben cuidats.
Passem per darrera el centre escolar Empordà i anem a sortir a la pista que segueix al costat de la riera Ginjolers, nosaltres remuntem la riera fins arribar al petit pont que es troba al final de la urbanització del Mas Oliva, el creuem i seguim recte fins trobar unes estaques indicatives amb uns senyals vermells que ens indiquen la ruta per una carrerada, a mà dreta veiem el Pi Gran o pi d’en Rahola, arbre monumental considerat dels més grans de Catalunya.
La carrerada ens porta pel costat de l’olivar de Can Cantina, passat el rec dels Sinols ens desviem de l’itinerari senyalitzat per seguir un corriol que ens ofereix una panoràmica dels olivassos que encara es conreen al nostre terme.
El corriol ens porta a l’olivar de l’Eudald, net i polit com si l’acabessin d’escombrar, arribem al mas Puigmirat, situat al vessant de la muntanya anomenada Era de la Bruna seguim la pista fins arribar a una cadena, creuem un olivar i anem a sortir a la pista que segueix paral•lela la riera de la Trencada.
Al costat de la riera trobem el mas Pairet, habitat per la Rosa i en Josep, antics masovers del mas de l’Alseda, del qual van ser desnonats per la especulació dels terrenys.
Ens parem a xerrar amb ells, i ens expliquen la dificultat que tenen per pasturar el ramat d’ovelles i cabres, que tenen les vaques al mas de l’Alseda i no els hi deixen portar pel mal de la llengua blava , els dispositius que s’han d’empassar les ovelles per quedar registrades ...
Al costat del mas hi ha les restes d’un molí fariner anomenat també d’en Pairet i antigament molí d’en Barbansa, nosaltres seguim la ruta fins el sorral de can Ponac i al costat de la bassa d’en Coll, amb el nivell de l’aigua molt baix, parem a esmorzar.
Tot aquest indret era la vall de Penida, un nom de procedència medieval on antigament hi vivia un veïnat en una dotzena de masos, el castell de Bufalaranya, la capella de sant Cebrià (desapareguda amb l’extracció de les sorres per la construcció ), dos molins.. de tot aquest veïnat en desconeixem molta de la seva història.
Un cop esmorzats, seguim la pista que ens portaria al mas d’en Berta, sense acabar d’arribar ens desviem per seguir les estaques indicatives de l’itinerari, passem per un terreny anomenat camp del mill, on segurament es plantava aquest cereal, seguim una carrerada que ens acosta a l’olivar d’en Pàramo, creuem la riera i seguim la pista fins quasi arribar a la carretera de les arenes, al costat de les ruïnes del molí d’en Coll.
Seguim un corriol i tornem a passar pel mas Puigmirat, ens anem guiant per les les estaques indicatives. Arribem fins l’olivar del Sinols i d’allà anem baixant per la pista, on hi ha molts olivars a banda i banda, fins anar a sortir a la urbanització de mas Oliva, d’allà fins a Roses és un passeig, arribant a l’hora de dinar.

Toni Blanch

La Diada 2008

És onze de setembre, una data que per alguns és un número vermell en el calendari i se la prenen de forma festiva, altres amb indiferència i uns pocs de forma reivindicativa.
Celebrem una derrota, la pèrdua de la sobirania i les institucions catalanes pel rei Borbó Felip V l’any 1714, el qual va reprimir amb duresa la nostra identitat.
Cabirols va agafar el relleu a la desapareguda entitat Empenta Jove en les pujades patriòtiques i enguany hem celebrat la catorzena edició.
El punt de trobada és la plaça de l’església a dos quarts de nou, allà repartim senyeres de quatre barres, una de les banderes actuals més antigues d’Europa, un cop tots equipats, fem foto de grup.
La participació d’enguany sorprèn, arribem quasi al centenar d’excursionistes que han matinat per fer el cim del puig de l’Àliga de 462m.
A tres quarts comencem, travessem el barri de l’enxanxe i pugem cap a la urbanització els Grecs, quan arribem prop de l’hotel del mateix nom, seguim un corriol a tocar les finques, que ens estalvia passar pels carrers, i no deixant de pujar arribem dalt de la urbanització aprop del dolmen de la Casa Cremada o Llit de la Generala, allà fem un agrupament i algun esbufec.
Continuem la ruta ,girem a l’esquerra per no seguir l’itinerari megalític, tenim vistes de la vall de l’Alzeda el seu mas i del puig de l’Àguila, el nostre objectiu. Continuem recte deixant a mà dreta un corriol que va al menhir I , el nostre camí agafa pujada i la marxa de grup va més lenta, arribem al Pla de les Gates, l’antic abocador. Seguim per la pista que passa pel costat d’un altre monument megalític, la Tomba del General, es comenta la privilegiada situació del dolmen, on enterraven els morts els antics, amb vistes a la badia de Montjoi, però la vegetació de fa 5000 anys segurament era més abundant que l’actual.
La pista segueix per sota del Puig de la Malaterra i el Puig Rodó, deixem la pista i seguim a l’esquerra un camí que passa pel costat de la font de la Vich i a poca estona arribem al Pla de Can Causa i al seu mas Can Causa, són les 10:20 i parem per esmorzar.
Amb noves forces encarem el tram final, ja sentim els trabucs d’Els Miquelets, la carena és una mica abrupte i cal alguna grimpada però sense dificultat fem cim a les 11:10.
Des de el cim tenim una panoràmica de la plana de l’Empordà i la nostra badia.
Al cim apart de la senyera, col•loquem com acte coordinat amb altres grups excursionistes, la bandera estelada, celebrant el seu centenari.
Com a nació sense estat, tenim aquesta senyera. La simbologia de l’estel solitari simbolitza, per ell mateix, la llibertat, i en la bandera la independència del país que representa. El triangle equilàter representa l’estabilitat i la simplicitat. Els colors tenen la mateixa simbologia que els ideals de la revolució francesa, el triangle blau representa el blau del cel on al bell mig hi llueix l’estel blanc de la llibertat.
Al cim cantem Els Segadors, comentem el poc seguiment festiu de la Diada que ha tingut a Roses, amb l’obertura de comerços i del mercat, que des de l’ajuntament no s’hagués penjat l’estelada al balcó, com en altres municipis catalans i que no tindrem botifarra per l’esforç.
La baixada es fa en dos grups, uns per Puig Cabrit i el rec de Sinols i altres pel mas de l’Alzeda tots dos grups ens ajuntem a la urbanització de Mas Oliva arribant a Roses a quarts de dues.

Toni Blanch

Itinerari de mas Duran a la Muntanya Negra de Cadaqués per Cabirols.

L’excursió local del mes de novembre no la realitzem pel terme de Roses, sinó que ens desplacem a la població veïna de Cadaqués.
El punt de trobada quan hem de fer servir cotxes particulars és a l’estació de la SARFA, som 31 excursionistes en total.
Cadaqués, el poble més oriental de Catalunya té un paisatge semblant al de Roses, la seva inaccessibilitat per manca de les actuals carreteres, va fer que la població visqués de cares a mar, d’esquenes a la resta de la comarca fomentant l’exportació del vi i l’oli conreat a les seves feixes.
Aquesta excursió ens permetrà descobrir els treballs amb pedra seca que es van fer per anar als camps o a la població veïna de Port de la Selva.
Deixem els cotxes a la platja de Portlligat , travessem la carretera que va al far i al costat de l’escola de mòduls prefabricats trobem un pal indicatiu de l’itinerari nº5 del Cap de Creus, direcció mas Duran, el seguim.
El camí passa aprop del que va ser l’antic abocador d’escombriaires de Cadaqués, trobem restes de runa que ho confirmen, caminem pel costat de l’olivar d’en Galan i creuem el rec d’en Barral per un pont fet de pedra seca de dimensions considerables, anomenat com el rec, pont d’en Barral. La carrerada puja suaument, a mà esquerra tenim el puig Ferral o es Vulcan.
Arribem al mas Duran, està molt enrunat i però han restaurat alguna estança per complementar el servei d’hípica que ofereixen.
El jovent s’entreté amanyagant un parell de cavalls al costat del camí, seguim pista amunt fins arribar al coll de sa Devesa, cruïlla de camins, seguim per l’esquerra, un tram més endavant hauríem de seguir per un corriol, però un caçador ens informa que fan una batuda i ens “recomana” no passar-hi perquè ja sabem que passa amb les armes.
Aprofitem per fer una parada i esmorzar, acabats, reculem i passem per el corriol , la batuda ja ha acabat.
El corriol ens deixa a l’actual sender del mediterrani, el GR 92, que segueix el camí antic de Port de la Selva a Cadaqués. Aquest camí és d’una gran bellesa, els desnivells es salven amb la construcció de feixes i ponts, aquest camí es feia servir a part de anar a treballar, per comerciar amb la població veïna i lògicament no podia ser gens esquerp.
Entrem en el terme municipal de Port de la Selva, a peu del camí trobem una antiga mina de ferro, picada a la roca.
Arribem a una cruïlla de camins, hi ha pals indicatius per a totes les direccions, anem de pujada , al puig dels Bufadors, no volem fer cim ja que queda deslluït per la instal•lació del repetidor de TV, i seguim per un camí panoràmic que ens permet veure tot el relleu del Cap de Creus, Llança, Cap de Cervera...
Arribem al coll, entre puig dels Bufadors i el pic de L’infern, davant tenim la Muntanya Negra, ja estem en terme de Cadaqués, anem de baixada pel camí de Mai Adéu, anomenat així perquè sempre es té la vista de Cadaqués, la paret de pedra seca al costat de camí es manté en molt bon estat, es comenta que la última persona que va tenir cura d’arreglar aquestes parets, va ser un pastor anomenat el Vermell.
Arribem a una nova cruïlla de camins, al costat d’un olivar recuperat que sembla un jardí, anem de baixada pel camí de ses Closes al costat d’alguns olivars.
Tot i que molts olivars cadaquesencs es van abandonar després de la gelada de 1956, encara trobem gent gran que continua cultivant la productiva oliva de la Llei de Cadaqués, que madura més aviat i pel que sembla, només es pot cultivar en aquestes terres. Arribem a les 13:15 a Cadaqués, donada per acabada l’excursió.
Toni Blanch